La fotografia: gran format i blanc i negre

Els retrats de 40 anys de blues a Barcelona es van fer en estudi, amb càmera analògica, pel·lícula en blanc i negre i revelat a mà. Cada músic va passar per davant de l’objectiu un dia, en una sessió de retrat pactada amb calma, i el que ha arribat fins aquí és el negatiu: cap fotografia d’aquest arxiu no ha passat per un procés de retoc digital.

Què és la fotografia de gran format

La fotografia de gran format fa servir negatius molt més grans que els del format mitjà o del petit format: 4×5, 5×7 o 8×10 polzades, és a dir, entre 100 i 500 vegades la superfície d’un fotograma de 35 mm. Com més gran és el negatiu, més informació hi cap: més detall en els tons mitjans, més gammes de gris i una textura que no s’assembla a res del que dona un sensor digital.

A canvi, el gran format és lent. La càmera va sobre trípode, el visor s’ha de tapar amb un drap negre, cada placa s’ha de carregar a mà i el fotògraf ha de decidir l’exposició abans de disparar. Aquesta lentitud és precisament el que interessa en un retrat: obliga a mirar el músic, a parlar-hi i a esperar el gest.

Format mitjà i gran format a l’arxiu

El projecte combina dos formats. La majoria dels retrats es van fer en format mitjà 6×6 amb una Hasselblad 500 CM, una càmera de 1957 que dona un quadrat de sis per sis centímetres i que obliga a compondre dins d’un marc tancat. És el format més àgil per a una sessió de retrat d’estudi i és el que dona a l’arxiu la seva unitat visual.

Un grup més reduït de retrats es va fer en gran format 8×10 amb una Horseman, amb el negatiu més gran que es pot manipular amb comoditat dins d’un estudi. Són les sessions més lentes de tot el projecte i les que permeten ampliar el retrat fins a una mida de paret sense perdre-hi res.

El procés: pel·lícula, revelat i còpia

Totes les sessions es van fer amb pel·lícula en blanc i negre de gra fi —Rollei RPX 100, Ilford HP5 i Foma 100 i 400— i es van revelar en un laboratori manual amb revelador Rodinal, treballant per a cada pel·lícula la densitat que demana el retrat. El resultat és un negatiu cru, amb el gra visible i les altes llums contingudes, que és el contrari del retoc: aquí no s’amaga res.

La fotografia química és, per tant, una manera de treballar i també una manera de mirar. El blues va néixer com una música pobra, feta amb instruments senzills i amb el que hi havia a mà; la càmera de segona mà, la pel·lícula caducada i el laboratori de casa són el mateix gest aplicat a la imatge.

Les sessions i els seus protagonistes

Les 148 fitxes de l’arxiu porten la data de la sessió de retrat, feta a l’estudi de Barcelona entre el 2020 i el 2026. A cada fitxa hi trobaràs el retrat, la biografia escrita per Manuel López Poy i les formacions en què ha tocat el músic. La llista completa és a Músics i Músiques, i el context històric de l’escena, a La història del blues a Barcelona.

Si vols entendre com s’ha construït el projecte —llibres, autors, bibliografia i xifres—, passa per El Projecte. I si t’interessa el treball fotogràfic d’en Joan Linux fora d’aquest arxiu, la seva fitxa és a autors.

Totes les fotografies d’aquest web són obra de Joan Linux i estan protegides pels drets d’autor.