Els protagonistes són tots i totes aquells que, d'una manera o altra, van contribuir a construir la història del blues a Barcelona i el seu entorn, generació rere generació. Aquest és precisament l'esperit que anima una publicació que vol ser el reflex d'aquesta dinàmica en què, pàgina rere pàgina, els artistes es van passant el testimoni en una peculiar cursa de relleus musical. La història i el pas inapel·lable del temps són els que marquen l'ordre dels retrats que serveixen per homenatjar, testificar la tasca de tothom i fer aflorar els rostres dels nouvinguts. Tampoc no pretén ser un «qui és qui» i és evident que no hem pogut arribar a aquest «tots i totes», cosa que d'entrada ja sabíem que seria impossible. Amb alguns no vam ser a temps de contactar-hi quan vam començar; a d'altres va ser impossible localitzar-los; uns quants més van optar pel silenci com a resposta; i hi va haver-hi alguns que, senzillament, van declinar participar-hi. Per a tots ells el nostre agraïment i respecte. I un record afectuós per a Loti Lewis, Jordi Bonell i Víctor Uris.

Un projecte fotogràfic que il·lustra l'escena del blues barceloní des dels seus orígens fins als nostres dies, intentant unir en una mateixa publicació dues disciplines artístiques: la imatge i la música. Ambdues es plantegen amb l'esperit artesanal dels primers temps: amb el mètode analògic tradicional, el revelat a mà i renunciant a les facilitats de l'era digital. D'aquesta manera, es busca l'esperit cru, improvisat i directe dels primers blues, perseguint el concepte d'una jam session interdisciplinària.

En els dies de la pandèmia de la COVID-19, quan l'univers dels músics es va enfonsar completament, Joan Linux va concebre un projecte tan ambiciós com complicat (o viceversa): posar davant la seva càmera tots els músics que van protagonitzar la història del blues a Barcelona, o com a mínim tots els que fos possible. En aquells dies d'aïllament i restriccions horàries, el seu estudi fotogràfic es va convertir en el far al qual acudien els protagonistes del blues barceloní per, almenys, sentir-se reconeguts com a artistes i passar a formar part de la intrahistòria de la ciutat.

Potser perquè, com afirma la dita popular castellana, «quan el dimoni no té res a fer, amb la cua mata les mosques». És possible que recórrer al refranyer no quedi gaire intel·lectual, però en aquest cas sí que és molt encertat. Potser aquell dimoni del blues que es va ficar dins d'en Joan durant moltes hores de concerts rere l'objectiu de la seva càmera li va inspirar aquesta idea esbojarrada: una col·lecció de retrats que busquen captar la intimitat i l'espontaneïtat del moment. L'ull del fotògraf capta l'instant efímer per convertir-lo en record permanent. La breu llum d'un flaix il·lumina per sempre la figura del músic, i la suma dels retrats dels artistes crea el relat de la història musical de la ciutat. Barcelona és aquesta instantània en blanc i negre reflectida en la mirada i l'actitud de cadascun del qui interpreten el seu blues.