És una de les millors veus de les músiques d’origen afroamericà del país i el seu primer amor musical va ser el doo-wop, que quan gairebé era un nen el va portar al rock’n’roll, i d’aquí al swing, el rhythm & blues i el blues, un gènere que en la seva opinió constitueix els fonaments de l’edifici per entendre la música del segle XX. A finals dels noranta es va convertir en un assidu de La Boîte, on va conèixer músics com Ray Gelato, Steve Lucky, Mike Sanchez i un grup local anomenat The Big Jamboree. Anys després, el 2007, va esdevenir vocalista de la banda, gairebé al mateix temps que creava la seva pròpia formació, Velvet Candles. De caràcter afable, assegura que el millor del blues és connectar amb altres músics de forma improvisada. «Pujar a un escenari i connectar amb el públic amb una música que, en el fons, es troba fora del seu lloc i del seu temps, sempre m’ha semblat un petit miracle». En els darrers anys ha estat col·laborador habitual de les bandes senyeres de la ciutat, com la Barcelona Big Blues Band o Los Mambo Jambo. Amant i bon coneixedor de tota la música afroamericana, es confessa seduït pel blues, «una música que només es pot cantar amb ànima, perquè si no hi ha ànima no hi ha blues».