Als setze anys, Álvaro Martínez Maluquer ja actuava a les instal·lacions esportives conegudes com Picadero Tomás, i dos anys més tard va començar a tocar amb regularitat. «El 1976 i en aquelles glorioses festes universitàries», com les recorda, abans de passar per algunes de les bandes barcelonines de rock més mítiques de principis dels vuitanta. Imaginatiu, culte, irreverent i irònic, ja com a Alan Bike, va començar a destil·lar un estil molt personal, un encreuament entre modern trobador urbà i bluesman rural dels primers temps, quan explicar històries era tan important com tocar. La seva capacitat per connectar amb el públic, impactar-lo i embolcallar-lo amb un imaginari particular que arrenca en una infantesa fictícia a Antequera, Mississipí (recollida en el seu llibre Alrededor del compás), converteixen els seus directes en un espectacle únic i sovint delirant, sempre amb un blues autèntic i contundent del qual li atrau l’essència, el fet «jondo», en paraules seves. Un artista únic que va descobrir el gènere en un disc de Quincy Jones i va decidir interpretar-lo perquè, fart de grups, era una cosa que podia fer tot sol, i que a més li ofereix «l’oportunitat d’explicar mentides».