Elegància és la paraula per excel·lència que defineix un dels millors músics de blues que ha donat l’escena catalana i espanyola. Elegància en l’actitud, en la manera de parlar, d’escoltar, de somriure… i d’interpretar el blues. Va començar molt jove amb el seu amic José María Merchan i va ser un dels pioners que a començaments dels 80 es reunien a La Cova del Drac per cimentar les bases del blues a Barcelona, fins a esdevenir-ne una peça fonamental. En la seva guitarra, que va acompanyar-lo en la formació de les bandes més mítiques de la ciutat, se citaven el sentiment i la tècnica depurada. Va ser un enamorat absolut de la música d’arrels nord-americanes, i compartia la passió i un coneixement profund del gènere en conferències i espectacles per a infants. Culte, inquiet, afable i compromès, en l’etapa final va mantenir una fructífera col·laboració reivindicativa amb un altre geni abduït pel blues, l’irreverent Quico Pi de la Serra. La seva mort va tenyir de dolor i d’un sentiment d’orfandat el blues barceloní, el Nadal de 2020. Es definia a si mateix com «un guitarrista que s’ha fet de mica en mica, intentant mantenir una línia honesta amb els seus principis».