La ràdio va ser la finestra per la qual el blues es va colar a la seva vida quan era petita i va endevinar que allò que tocaven Los Deltonos, «l’únic rhythm&blues que sortia per la ràdio», segons les seves paraules, era el ritme que més li agradava. Va començar a cantar entre amics, que la van animar a polir la seva veu i la van encaminar al Taller de Músics, on va caure definitivament rendida a la música del diable. «La sort ja estava tirada». Va començar a pujar a l’escenari el 1991, i després d’uns inicis prometedors i una aturada de sis anys, va tornar a cantar blues i jazz, però en aquesta ocasió amb una nova arma que se sumava a la seva veu magnífica: el baix elèctric, que li va permetre endinsar-se en territoris musicals més rockers, com el de la banda Cassay, una formació de rock femení. Artista de caràcter i determinació, va decidir muntar un grup de blues amb tocs rockers i va confessar que estava atrapada per un gènere que li va permetre expressar tota la música que duia a dins, fins i tot malgrat que, en ocasions, ho va tenir tot en contra: «Tota la meva infantesa i joventut va estar envoltada de circumstàncies que s’entestaven a allunyar-me de la música; el blues va foradar l’asfalt que m’empresonava i va fer que florís el meu jo autèntic».