Quan tenia quatre anys, el seu pare va arribar a casa amb un tocadiscos i discos de Louis Armstrong, Sidney Bechet, Kid Ory, Lionel Hampton i Ray Charles. Va connectar amb el jazz de forma instintiva i aquest el va arrossegar fins al blues. I quan va decidir fer-se músic, va elegir interpretar aquest gènere perquè, segons la seva definició, és el que s’ajusta més a la seva personalitat. Va formar part de la històrica parròquia de La Cova del Drac, on va germinar el blues barceloní dels vuitanta, i a finals de la dècada s’havia convertit en un professional indispensable de l’escena local i nacional. Amb el somriure amable i permanent sota l’etern mostatxo, fa més de quatre dècades que transita seduït per l’autenticitat del blues que surt de l’ànima i que per a ell té la força de ser una música senzilla i complexa a la vegada, primària i subtil, que confessa que li ha donat les millors experiències: viatjar a llocs on potser no hauria anat mai, conèixer gent i compartir aquesta música amb altres músics i amb el públic, i sobretot «aprendre cada dia, que això és el que fa apassionant la música». Potser la millor definició del que és un mestre.