Va arribar al blues a través del rock’n’roll, buscant els orígens. Va començar tocant la bateria i, quan ja era un dels millors del panorama nacional, es va llançar al repte de tocar l’harmònica, cantar i escriure temes propis. Inconformista, agosarat i càustic, amb un coneixement profund del gènere, el seu blues reflecteix clarament la seva personalitat, buscant sempre el vessant més genuí, l’expressió més rovellosa i menys edulcorada. Enemic declarat de martingales i tripijocs, la seva música és tan crua com sincera i la façana de tipus distant no aconsegueix emmascarar una sensibilitat artística i personal que el duen a fer cançons que no es perden en floritures gratuïtes i furguen directament a la ferida. Conseqüent amb els seus ideals i aspiracions, va fugir de la cadena de muntatge de SEAT per transformar-se en músic professional, i també va ser un dels fundadors del Honky Tonk Blues Bar, una referència del blues local durant dècades. La música del diable el va atrapar per la seva honestedat i la necessitat d’entrega. «Si no t’ho creus quan ho interpretes, ningú més hi creurà. Ah, i és una banda sonora perfecta per follar».