A la seva Irlanda natal es va criar entre música: «A casa sempre sonava la ràdio i la meva mare sempre cantava. Molt de rock’n’roll antic, jazz, estàndards, etcètera», i va descobrir el blues seguint el fil del blues rock britànic, que el va portar fins a pioners del gènere com Leadbelly, Willie Dixon o Jesse Fuller, que l’acompanyaren en el seu aprenentatge de la guitarra. Avui en dia continua aprenent, experimentant: «El blues és molt emocional, tècnicament i enganyosament fàcil, però molt interessant de tocar i escoltar, i aporta descobriments infinits». L’any 2002 va arribar a Barcelona amb la intenció de viure de la música, cosa que va aconseguir amb èxit però també amb esforç: «Ha estat un procés de no rendir-me mai, però sempre m’he sentit molt còmode aquí. Barcelona és casa meva». Tres anys després d’arribar ja s’havia convertit en un professional i un habitual de l’escena local, sempre mostrant un gran domini del gènere i una ment oberta: «Crec que la música és un riu de coses, no és d’un gènere o altre.» El gènere és cosa de màrqueting. «Depèn d’on nedes al riu».