La Carrie va passar l’adolescència rodejada per l’explosió del grunge a la ciutat natal de Courtney Love, però ella preferia cantar swing, jazz o musicals de Cole Porter, tot i que el blues li semblava una mica antiquat i decadent. Va arribar a Barcelona el 2001, «Sola, a la recerca d’art i música». I els va trobar, primer cantant al carrer amb grups de jazz, i després en clubs i locals amb els projectes successius que va anar muntant, sempre rodejant-se dels millors músics «per posar un marc de talent al voltant del que jo podia conjurar», com afirma ella mateixa. I va ser a la ciutat comtal on va trobar el blues, en una classe de ball de Ferran Puig on els seus peus la van portar pel camí de la música del diable: «El blues va entrar en el meu cos, a les meves venes, i em va ensenyar una manera d’excavar i alliberar emocions, acostar-me a mi mateixa i compartir el que havia descobert. I de sobte la meva veu també volia expressar el que sentia». Artista amb un fort vessant espiritual i professional polivalent, sap que la seva millor arma és el sentiment: «No crec que sigui una gran cantant, però m’encanta l’exorcisme de poder comunicar el sentiment, empatitzar i jugar amb el públic».