Aquest bateria, d’agut i perenne sentit de l’humor, es va criar en els durs anys cinquanta al cor de Barcelona, a pocs metres de la Catedral, i a principis dels setanta es va convertir en un dels pioners del blues comtal, tot i que la primera topada amb el gènere no va ser precisament un amor a primera vista: «El primer disc que em vaig comprar va ser un de John Lee Hooker i no em va agradar gens. El vaig voler canviar ràpidament per un dels Beatles, però després li vaig agafar el rotllo i el vaig acabar canviant una altra vegada. Els grups d’aleshores, com els Beatles o els Rolling, tocaven rhythm&blues, i quan connectes amb els orígens, t’hi enganxes». Però el seu motiu per arribar a la música va ser una mica més pedestre: «Als catorze anys em vaig adonar que en els balls només hi lligaven els músics, i vaig decidir aprendre a tocar». Seduït pel blues, es va enrolar en els primers projectes bluesers dels anys setanta i vuitanta, a l’òrbita de Vicente Zúmel, a qui reconeix com el motor del blues a Barcelona en uns anys vibrants de vitalitat i ritme, en què tots els festivals programaven blues. Un gènere al qual ha dedicat tota la seva vida, cosa que valora fent mostra del seu àcid humor: «El millor que m’ha donat el blues? Una pensió no contributiva».