El viatge d’en Dani per trobar-se amb el blues va començar amb uns rebesnéts bastards anomenats punks que van pujar a la locomotora de la curiositat musical, fent marxa enrere, fins arribar al rock’n’roll dels cinquanta i caure en les urpes del blues: «He tocat molts estils, però quan vaig començar a tocar blues, ja no vaig voler fer cap altra cosa». I així s’hi va capbussar un lustre enrere per seguir un camí de rebel·lia i intentar el difícil ofici del músic supervivent, alternant el carrer, el metro i els locals per interpretar els seus blues, seguint una filosofia que combina la tradició amb l’humor càustic: «M’ha donat una vida que puc suportar. Ara soc més pobre que mai, però també estic més satisfet que mai. El blues em va salvar la vida, però em va arruïnar». Concep la música com una forma d’expressió molt especial, i sobretot de resistència, i aposta per temes propis en castellà, però interpretats de forma molt personal. Bon coneixedor dels clàssics però també dels músics actuals més propers, és un devot del primer blues rural i de la fórmula essencial: «Una guitarra, una veu i molt a dir».