Va tenir la fortuna de néixer en una casa on s’escoltava música de tota mena, de big bands a blues, passant per rock’n’roll, tango o folklore, de manera que el camp ja estava adobat quan va començar a escoltar el programa Blues Special, d’Adrián Flores, que a més dirigia un club al qual acudien bluesmen de Chicago. Allà, el Fer va començar a foguejar-se als divuit anys i va tenir ocasió de tocar amb figures com John Primer, Lorenzo Thompson o Lurrie Bell, cosa que el va fer enamorar-se del blues de la Ciutat del Vent. El 2002, amb vint-i-dos anys, va arribar a Barcelona, on ja ha passat la meitat de la seva vida, a temps per col·laborar amb històrics com Amadeu Casas o Steve De Swardt, integrat netament en l’escena local del blues, una música de la qual admira l’autenticitat, la frescor, la força i la cadència; un gènere que li va proporcionar una base sòlida que no va trobar estudiant jazz als instituts ni als llibres: «És la base de tot el que va venir després, és folklore, és música d’arrels, i per tant, la seva essència és aquí mateix, no cal gratar gaire per trobar-la».