És un dels grans del jazz mundial, que ha recorregut amb assiduïtat la senda del blues, en tots dos casos des de l’arrel més tradicional. A començaments dels vuitanta va començar a tocar pels locals en què es bellugaven els músics de bandes pioneres del jazz barceloní com La Vella Dixieland i la Locomotora Negra, fins a treballar amb estrelles com Frank Wess, Teddy Edwards o Benny Golson. Resumir aquí el seu currículum seria tan difícil com redundant. La seva trajectòria l’avala com una figura fonamental de la música afroamericana de Barcelona, on ha acompanyat les principals figures del blues, un gènere del qual li atrau «el poder expressiu, essencial, d’arrel», i que li proporciona «una forma d’expressió molt potent, que abraça la ràbia, la desesperació, la soledat, el gaudi i la celebració de la vida en una festa, per, d’entre uns sentiments foscos o brillants, extraure una música totalment lluminosa», en paraules d’aquest enorme músic que va descobrir el piano després de quedar-se cec amb nou anys, enamorant-se per sempre de la música.