El contacte amb el blues li va arribar per via intel·lectual en els dies d’adolescència: «Va ser en llegir un reportatge sobre la influència del diable en la música del segle XX. Entre bandes amb molt de pèl, imatgeria satànica, tatxes i cuir, vaig trobar la foto d’un senyor amb un vestit elegant i barret, somrient a càmera amb una guitarra. Era Robert Johnson i la seva història em va fascinar i inquietar a parts iguals». Va abraçar aquella música amb el mateix entusiasme que ho havia fet amb la dels Ramones o els Clash. El 2013, tres anys després d’instal·lar-se a Barcelona, va començar a pujar professionalment als escenaris, deixant-se atrapar per la música d’arrel: «A mesura que han passat els anys, m’he adonat que tota la música que m’agrada o em mou pivota al voltant del blues. Suposo que mai vaig decidir premeditadament convertir-me en músic del gènere, va passar d’una manera natural». A aquest contrabaixista contundent amb ànima de rockabilly, el blues li ha donat pertinença a una comunitat musical i el sedueix per la seva universalitat, la senzillesa complexa, la història social i el poder catàrtic: «El blues et pot fer plorar, riure o augmentar la temperatura corporal».