Va trobar-se amb el blues quan tenia vint anys i formava part d’un trio de versions de rock’n’roll clàssic que va anar derivant cap al rhythm&blues a mesura que s’incorporaven nous membres a la banda. Segons confessió pròpia, va ser un procés d’aprenentatge per arribar a entendre el gènere, el missatge, el context on neix i el perquè de les seves lletres. En definitiva, l’acostament a «una música real, que beu de les vivències de la gent de la classe oprimida de l’època». El 2020 va emprendre un projecte personal amb 126th Jazz Avenue, un homenatge a les dones del jazz. Tot i que la seva debilitat personal és el jazz, és un artista obert a tots els gèneres musicals, perquè considera que aglutinar estils enriqueix com a músic i com a persona. Potser per això, entre les seves influències directes hi ha artistes tan diferents com Bessie Smith, Sonny Boy Williamson, Tower of Power, Chet Baker, els Dap Kings o Lucille Bogan, entre d’altres. Músic honest i sincer, se sent un privilegiat per poder tocar amb els professionals que l’envolten i assegura sense manies que «El blues és la vida. La resta importa poc».