Va començar a tocar l’harmònica amb dotze anys, mentre a casa seva sonaven discos de blues i jazz, entre ells algun de Muddy Waters que el va enganxar especialment. A mitjans dels anys noranta va començar a tocar amb grups d’amics en tots els locals on els deixessin. A partir del blues de Chicago, es va deixar seduir per la cruesa i la visceralitat dels músics de Chess Records, per arribar a registres molt més amplis: «Del blues més primitiu, atret per una barreja de folk i country que rítmicament trobava més complexa, fins al blues més modern de Johnny Winter o Stevie Ray Vaughan, que tenien un rotllo més rocker que em seduïa per la força, el so». Convertit en un virtuós de l’harmònica cromàtica, a finals de la primera dècada del segle XXI va iniciar una nova etapa com a contrabaixista que l’ha fet esdevenir integrant indispensable de nombroses bandes. Artista de caràcter jovial i amb un sentit de l’humor intel·ligent, agraeix a la seva professió de músic una relació diferent amb la vida: «Molts riures amb els companys, conèixer gent de tota classe, moltes hores de cotxe, moltes… ha, ha. I potser el que més agraeixo és haver pogut ser a diferents pobles, ciutats i països que segur que amb un altre tipus de feina no hauria pogut visitar».