Enginyós, agut, mordaç i amb un punt irreverent, aquest harmonicista inquiet va aterrar al món del blues per la pista de l’Escola de Blues de Barcelona, tot i que el seu encontre, o topada, amb el gènere va tenir un escenari enrevessadament més prosaic i casual: «Vaig a arribar al blues perquè primer vaig arribar a l’Ikea per acompanyar la meva amiga Susana, que em va regalar una harmònica de joguina. A partir d’aquí, tot va anar a pitjor». El seu sentit de l’humor gallec, la terra d’origen de la seva família, li ha permès passejar-se amb desimboltura i vessar humor i amor per un gènere musical del qual el va captivar el seu aspecte més profund: «El vessant expressiu i autèntic, allò que en flamenc seria el “duende”. Que per tocar-lo és més important sentir-lo que entendre’l. I la mística que l’envolta». Animal innat d’escenari, va descobrir la seva vocació de la forma més cridanera, segons confessa ell mateix: «Vaig començar a cantar per dur la veu cantant, valgui la redundància. És a dir, quan em vaig adonar que tothom segueix el que canta. I també per destacar, per donar la nota, vull dir». Un dia va pujar a un escenari i ja no va baixar mai més, però no content amb això, va decidir ampliar el radi d’acció i buscar a terres argentines nous públics i nous còmplices, i des d’aleshores viu en un estiu musical permanent.