Va començar amb vint anys amb orquestres de ball, i després d’un variat recorregut musical, del folk a la música de cambra, s’ha convertit en una de les saxofonistes més apreciades de l’escena barcelonina, amb una presència pràcticament ineludible a les big bands de la ciutat. Les primeres topades amb el blues van ser tot el contrari d’un amor a primera vista. Quan estudiava música, ella l’esquivava, però el blues no parava de picar a la seva porta una vegada i una altra. La relació amb altres músics i compositors li van demostrar que valia la pena intentar-ho. Va donar-li una oportunitat i ara forma part de la seva vida, tot i que el que li acarona l’oïda és tot allò que soni a disco i funk, com més antic millor, i si es tracta de Stevie Wonder, Weather Report o Maceo Parker, encara millor. Confessa que el blues li ha permès incorporar-se a un món d’artistes que admira des de sempre, com els de la Barcelona Big Blues Band, Dani Nel·lo o Myriam Swanson, i demostra pel gènere un respecte absolut: «Pots tocar-lo sense sentiment, però els que ho escolten no sentiran res, no els arribarà».