Va formar part d’una de les anyades més afortunades de l’Escola de Blues de Barcelona, on va conèixer la majoria dels integrants del seu primer grup, The Black Snakes, després del qual es va incorporar a Wax & Boogie, i des d’aleshores no ha parat de créixer musicalment, fins a convertir-se en un dels contrabaixistes més respectats i reclamats per bandes de tots els punts del país. Elegant i contundent a parts iguals, confessa que no troba una raó lògica per a la seva identificació amb el blues, un gènere al qual va arribar després de transitar pel metal dels noranta, el glam dels 80, el hard rock dels 70 i els hippies dels 60, fins arribar als orígens: «De sobte ja estava escoltant Charlie Patton i la Memphis Jug Band. Però la cerca encara continua i el blues m’ha quedat com una cicatriu». El seu camí musical és la senda marcada pels contrabaixistes que van crear un so i van fer evolucionar la manera de tocar, de Willie Dixon a Larry Taylor, passant per Ernest Big Crawford, Pops Foster o Billy Hadnott. Professional fins a la medul·la, són precisament aquesta cerca d’un so i l’afany per millorar les seves millors armes damunt d’un escenari.