De tota la nova fornada barcelonina del blues, ell és sens dubte qui practica el vessant més genuí, l’estil que s’aproxima més al que sonava als juke joints del Mississipí, com es pot deduir fàcilment de les seves influències confesses, de Blind Lemon Jefferson a Big Bill Broonzy, passant per Lonnie Johnson, Furry Lewis, Blind Willie McTell, Tampa Red, Eddie Lang, Django Reinhardt, Bessie Smith i un llarg etcètera de músics de preguerra. Artista introspectiu, la seva forma de tocar i cantar té una forta càrrega d’autenticitat que connecta directament amb la seva manera d’acostar-se al gènere: «Va ser un estil amb el qual vaig connectar en un moment concret de la meva vida, en què passava per una crisi existencial considerable, i em vaig adonar que aquesta era la música que estava en sintonia amb allò que sentia». Va començar a tocar l’any 2006 amb el grup Flash Cocodrilos, i des d’aleshores, tot i que no es prodiga gaire, s’ha convertit en un dels artistes joves amb més talent del panorama del blues, una música que és alguna cosa més: «Una forma de comprendre aquest món, sovint tan cru i hostil».