Home de verb fàcil i lletres fluïdes, Paco Ramírez va arribar al món un nefast 28 de desembre, entre una sèrie de catastròfiques nevades, com li agrada explicar. Va començar a tocar la guitarra sota la influència de Rory Gallagher, Deep Purple i altres bandes de rock en les quals més endavant va descobrir el ferment del blues, per convertir-se en un dels pioners del gènere a principis dels vuitanta. Afable, creatiu, professional i versàtil, ha passejat la seva guitarra per tots els escenaris del país, de festes locals a clubs i festivals de blues, tant amb les seves formacions com en bandes històriques de la música espanyola o bluesmen internacionals. L’enginy i el sentit de l’humor irònic l’han convertit en una de les figures principals que cultiven el difícil i arriscat subgènere del blues en castellà, malgrat que precisament el que el sedueix del blues és la seva qualitat de llenguatge universal i la seva puresa: «Posseeix això que només tenen els estils molt purs: encara que no ho coneguin, la gent sap que allò és autèntic, i per regla general els agrada». Després de tota una vida dedicada a la música, aquest supervivent inesgotable troba en el blues un salvavides on aferrar-se: «Amb el pas dels anys, en molts gèneres l’instrumentista envelleix, però amb el blues passa el contrari: els anys et donen experiència i és un estil on pots aplicar-la i descobrir que és el teu millor moment».