Potser el fet d’haver nascut al bressol del fandango el podria haver encarrilat per la senda del flamenc, però va acabar transitant per la del blues, que va travessar el seu camí en forma d’una cinta de casset que incloïa el «Tin Pan Alley» d’Stevie Ray Vaughan: «En aquell moment va canviar la meva vida. Vaig vendre la vella guitarra Gibson de caixa 175 i em vaig comprar una Fender i un wah wah, i després va venir Jimi Hendrix… i tota la resta». Amb vint-i-quatre anys va muntar la primera banda de blues al costat de Lluís Coloma, i va començar a trepitjar els escenaris dels festivals de blues, on va conèixer les primeres estrelles internacionals. Després de dècades de carretera, grups, nits i concerts, decideix alçar el peu de l’accelerador després del naixement del seu fill Rai, a qui ha transmès la passió pel blues, una cosa que per a ell és molt més que música: «El blues és la meva vida i la música em manté despert les 24 hores». Amb en Rai convertit ja en músic, aquest amant dels vells clàssics de Chicago obre una nova etapa en la seva carrera musical, compaginant-la amb la tasca pedagògica a la Rock School de Barcelona.