Santi Ursul va formar part del grup de pioners inquiets que van pujar al petit escenari de La Cova del Drac en les primeres passes del blues barceloní, a començaments dels vuitanta, i va inaugurar La Boîte, la sala que va alletar els primers grups durant els noranta. Aquesta és l’època en què Ursul es va convertir en professional i va començar a «viure (o malviure) únicament i exclusivament de la música». Com molts altres de la seva època, va conèixer el blues quan era un marrec, als anys setanta, a través de grups britànics com Cream o Rolling Stones, i va acabar capbussant-se en una seducció amb deixos d’abducció, o, dit en les seves paraules: «No és que em sedueixi, és que sense el blues no té sentit res del que he tocat, toco i tocaré. És la mare de tots els gèneres que han vingut després. Em sedueix totalment». Amb més de tres dècades passejant el batec del seu baix pels escenaris, amb bandes mítiques i actuals del panorama barceloní, aquest músic, habitualment protegit per unes ulleres de sol, s’ha convertit en una figura indispensable en la història local del rock i el blues, una música que, segons la seva confessió, li ha donat la vida.