Cercant més enllà del tango familiar, va caure en la teranyina del rock fins que el destí va posar en el seu camí un disc de Muddy Waters i la seva vida va abandonar el carril de l’enginyeria electrònica pel de la música i la nit: «Em vaig tornar boig, i quan vaig escoltar l’harmònica de Little Walter vaig saber que allò era exactament el que estava buscant des de feia molts anys». Va muntar el seu primer i únic grup al costat de l’inseparable Martín J. Merino, amb el qual va fer el salt a Barcelona, i als carrers de la ciutat es va forjar fins a convertir-se en una figura habitual dels escenaris, amb la seva harmònica, el somriure sorneguer i els blues irònics i divertits en castellà. Enamorat del blues de Chicago, poder tocar amb algunes de les llegendes que escoltava en els inicis ha estat un dels somnis acomplerts d’un músic que mai no ha volgut rendir-se: «El més bo que m’ha donat el blues ha estat, i és, el fet de perseguir sempre un somni. No puc parar quiet. I així, de sobte, travesses l’oceà, vius i coneixes altres països, altres costums, altres persones. I sempre hi ha més coses per fer i per descobrir». El que diuen i com ho diuen, això és el que captiva l’home que ho va fer tot pel blues.