Aquest noi té un do diví, i no ho diem nosaltres, sinó Jerry Portnoy, que el col·loca a l’alçada de Kim Wilson o Rick Estrin. Va arribar al blues encomanat pel seu germà Pere, l’altra meitat del duet The Suitcase Brothers, en el qual en Victor va començar a deixar astorada la concurrència amb només divuit anys. Dotat d’un talent i una habilitat musical innats, que li permeten extraure el veritable so de la música afroamericana de la seva harmònica, un orgue Hammond o fins i tot una guitarra desafinada penjada a la paret d’un bar, des d’aleshores ha recorregut un camí llarg i veloç que l’ha dut a tocar amb la pràctica totalitat dels millors músics de blues espanyols i a triomfar també fora de casa, especialment als Estats Units i a França. L’avalen els premis a l’International Challenge de Memphis i, sobretot, el respecte i l’admiració del públic i els professionals d’un gènere del qual li sedueix l’autenticitat: «La simplicitat, la veritat nua, tan fràgil i tan aspra a la vegada», i que és la seva gran passió vital: «Puc dir que el blues em dona la vida, o com a mínim una gran part».