La resta de coses, les podem deixar per demà
El blues va arribar a Barcelona com qui fa tard a una festa: sense pressa, però amb una elegància que ningú va poder ignorar. Era una nit calorosa de 1953 i Big Bill Broonzy, una de les figures més emblemàtiques d’aquest gènere musical, pujava a l’escenari del teatre C.A.P.S.A. de la ciutat comtal amb la seva guitarra amplificada i la seva veu esquinçada. Va ser un concert que pocs recorden haver presenciat (la memòria és fràgil en temps de dictadura), però la llegenda del qual ha anat magnificant-se amb el pas de les dècades i que avui segueix inspirant tots els aficionats locals que entenen que el blues, més que un estil musical, és una forma d’habitar en aquest món tan incongruent i apassionant que hem heretat, generació rere generació, acord rere acord.
Curiosament, la fotografia va arribar a Barcelona molt temps abans i amb certa urgència després de la seva invenció. El 1839, els primers daguerreotips van començar a captar els contorns d’una ciutat que, com el blues, havia d’aprendre a reinventar-se amb cada nou pla urbanístic, amb cada contrallum que encegava l’esguard d’unes persones que no entenien cap a on avançava la societat, i amb cada ombra que projectaven els nous temps que acabarien sucumbint a l’arribada del tramvia elèctric (siguem honestos, tampoc han canviat tantes coses). Des d’aleshores, les dues formes artístiques, la música i la imatge, han evolucionat en paral·lel, capturant les històries, les emocions i la batalla persistent entre la melancolia i l’esperança, entre allò que és modern i el que és tradicional, una batalla que continua vigent en l’univers digital en el qual habitem avui en dia.
Quan em van proposar escriure aquest pròleg, el primer que vaig pensar va ser que, més enllà de l’amor per la música que es desprèn de cada pàgina, es tracta d’una obra que fa de pont entre dos mons que han viatjat de la mà durant dècades i que avui resulten inseparables, com aquelles parelles entranyables de gent gran que viuen en un pis de renda antiga i segueixen passejant per la Rambla agafades de la mà, alienes al tragí dels turistes que transiten sense empatia pel mateix recorregut. Més que un llibre, «40 anys de Blues a Barcelona» és un arxiu de rostres, de gestos subtils, de mirades còmplices i d’ànimes entusiasmades que han dedicat la seva vida a preservar l’esperit d’aquest gènere musical a Barcelona. Sorgit de la passió del fotògraf Joan Linux, allò que va començar com un projecte personal durant els mesos de pandèmia ha esdevingut un testimoni col·lectiu, un mirall de com la nostra ciutat ha abraçat i modelat aquesta música durant més de quaranta anys, fins a convertir-la en la banda sonora de moltes nits memorables que amb prou feines es distingeixen entre elles, malgrat que les recordem totes perfectament.
Cal assumir-ho, el blues és una paradoxa fascinant. És per això que tu i jo coincidim en aquestes pàgines. Com a periodista, sempre dic que és un viatge en el temps i un trencaclosques que desafia modes i tendències. En essència, segueix sent una música nascuda de la resistència de la comunitat afroamericana en temps de segregació racial, dels cants de treball a les plantacions de cotó i dels acords tocats als porxos polsosos del delta del Mississipí. Però en arribar a Barcelona, va trobar nous ecos en la bohèmia del Barri Xino, als bars de Ciutat Vella i en els petits escenaris (com La Cova del Drac i La Boîte) que han estat testimonis de nits infinites de música apassionada i decibels. Alguns músics es van inspirar en els discos importats per mariners i turistes, d’altres van fer pelegrinatges a Memphis, Chicago o Nova Orleans per absorbir l’esperit dels mestres. De tornada a Barcelona, tots ells van construir una escena que, com una bona gravació antiga, és improvisada però profundament connectada i segueix explicant moltes coses als qui hi vulguin parar atenció.
Joan Linux, l’ull que s’amaga rere les fotografies d’aquest llibre, ha estat testimoni privilegiat d’aquesta evolució. Al llarg dels anys, la seva càmera ha capturat no solament els rostres dels músics, sinó també les històries que els travessen. Cada retrat és una finestra a un univers propi, però també un reflex d’alguna cosa més gran. La diversitat d’estils que abraça (des del blues rural a l’urbà, del swing al rock-blues i fins i tot el jazz) és una evidència clara de la manera en què aquesta música ha estat adoptada, reinterpretada i enriquida als carrerons de la nostra ciutat. Més que una cronologia de músics veterans i d’altres acabats d’arribar, aquest llibre és un mapa emocional, un calidoscopi dels somnis, les lluites i la passió que han mantingut viu el blues a Barcelona durant quatre dècades en què la ciutat ha mudat vàries vegades la seva pell incongruent, cremada pel sol del Mediterrani, però sempre tenint clars uns referents que han funcionat com una brúixola per trobar el Sud profund cada cop que el Nord es mostrava massa sofisticat per a la seva manera d’entendre la música i la vida.
Escriure sobre el blues a Barcelona també significa escriure sobre una ciutat que no es rendeix. A l’igual que aquest gènere centenari, Barcelona és una barreja de tradició i innovació, fins i tot de resistència del fet local davant la invasió de la globalitat (valgui la incongruència amb el tema del blues). Cada nit en què un grup o un artista pugen a un escenari i reinterpreten aquesta tradició (ja sigui amb versions de clàssics o amb temes originals), es narra una història que connecta el passat amb el present i, amb una mica de sort, també amb el futur que somiem quan tanquem els ulls i ens deixem endur per les melodies suggeridores que suren en l’aire.
I aquí és on realment trobem el mèrit de Joan Linux com a fotògraf, perquè aquest llibre no celebra únicament els bluesmen i blueswomen de Barcelona, sinó també les persones que han fet possible, des de les trinxeres de l’activisme cultural, que la música del diable arreli profundament a la nostra ciutat i creixi com un bell baobab a la riba d’un riu. Per als qui s’endinsin per primera vegada en aquest gènere, «40 anys de Blues a Barcelona» serà una invitació a connectar amb una escena que, parafrasejant Kerouac, «crema, crema com fabulosos coets grocs esclatant igual que aranyes entre les estrelles». Per als qui ja duen el blues a l’ànima, serà un mirall en el qual retrobar-se. I per a tots i totes, serà un recordatori que el blues, com Barcelona, no deixa mai de reinventar-se. Així doncs, passeu, mireu, escolteu i deixeu que aquesta música centenària faci la feina. La resta de coses, les podem deixar per demà.
David Moreu
