Es podria dir que a aquest guitarrista de l’última fornada del blues comtal li van créixer les dents escoltant els clàssics del gènere, això sí, reinterpretats pel seu pare, també guitarrista, que va ser qui li va transmetre el cuquet de la música negra, que ell va assumir de manera natural: «Mai m’he plantejat si volia interpretar o no aquest gènere, perquè crec que en realitat la música no té gènere. Sense adonar-me’n, simplement he anat tocant el que naixia dintre meu». Va trepitjar per primer cop un escenari seriosament als quinze anys, acompanyant el seu pare, i confessa que des d’aleshores no ha deixat anar la guitarra. Tot i ser a l’inici de la seva carrera, s’ha convertit en una jove promesa que uneix a la virtuositat musical una actitud professional. «Quan ets allà dalt, passi el que passi, “the show must go on”. Ho has de donar tot». Entre els seus referents hi ha músics com Stevie Ray Vaughan, B.B. King o John Mayer, però les seves influències també s’amplien a artistes tan diversos com Miles Davis, Frank Zappa o John Coltrane. Una alenada d’aire fresc que deixa un enigma en desvelar el que li sedueix del blues: «el silenci».